No sé en quina mida considerar la poca memòria i la ganduleria dels meus alumnes com una de les raons de que hagin assenyalat com a frase que més impacte els ha causat del film El mago de Oz la que diu la Dorothy al final, un cop ja s'ha acabat tota l'aventura al país d'Oz: Com a casa enlloc. També la podríem traduir com Millor a casa que a cap altre lloc, o No hi ha res com estar a casa.
Les raons que han donat de la preferència han estat les següents:
-perquè realment com a casa no s'està enlloc i és el que li agrada a qualsevol persona
-perquè malgrat que puguis voler marxar de casa quan les coses es posen difícils, el film ens ensenya que enlloc estaràs tan bé i així hem d'aprendre la lliçó
-perquè malgrat la grisor de Kansas, la noia protagonista volia quedar-se allà perquè era casa seva
-perquè a casa teva és l'únic lloc on pots fer el que vulguis
-perquè a casa teva tens a la gent que estimes i que t'estima
Us convido a escoltar aquesta meravellosa cançó Somewhere over the rainbow cantada per la també meravellosa Judy Garland. Una cançó per sentir...
Judy Garland comentava que la cançó s'havia convertit en part de la seva vida: simbolitza tan bé els somnis i els desitjos de la gent que estic segura que aquest és el motiu pel qual la gent plora quan la sent. L'he cantat centenars de vegades i segueix sent la cançó que porto més prop del cor.
La lletra en català es podria traduir així...
En algun lloc sobre l'arc de Sant Martí, molt, molt amunt, hi ha un país del qual vaig sentir parlar en una cançó de bressol.
En algun lloc sobre l'arc de Sant Martí els cels són blaus i els somnis es fan realitat.
Algun dia demanaré un desig a una estrella i despertaré molt lluny dels núvols, deixant-los enrere.
Allà on els problemes són com gotes de llimona.
Lluny, per sobre de les xemeneies, allà em trobaràs.
En algun lloc sobre l'arc de Sant Martí volen els ocells celestes.
Els ocells volen per sobre de l'arc de Sant Martí, llavors per què no puc fer-ho jo?
Si els ocells volen més enllà de l'arc de Sant Martí, per què no podria jo també...?
Si enlloc s'està com a casa... quin lloc tenen els somnis d'ocells que volen sobre l'arc de Sant Martí i cap on mirar quan es vol demanar un desig? Què fer dels estels i dels núvols? Què fer de tot el que suposaria deixar enrere la nostra grisa realitat, si més no per intentar canviar el color? Què fer de les aspiracions milenàries, centenàries, que homes i dones persegueixen encara ara per tal de millorar les seves vides, el seu món, el nostre món? És casa nostra el millor lloc del món o simplement és l'únic que coneixem? No suposa un cert conformisme i passivitat o serà, per contra, expressió d'un realisme clar i contundent? Com sempre, interpretem des del lloc on som. On sóc. On som? On sóc?
Judy Garland comentava que la cançó s'havia convertit en part de la seva vida: simbolitza tan bé els somnis i els desitjos de la gent que estic segura que aquest és el motiu pel qual la gent plora quan la sent. L'he cantat centenars de vegades i segueix sent la cançó que porto més prop del cor.
La lletra en català es podria traduir així...
En algun lloc sobre l'arc de Sant Martí, molt, molt amunt, hi ha un país del qual vaig sentir parlar en una cançó de bressol.
En algun lloc sobre l'arc de Sant Martí els cels són blaus i els somnis es fan realitat.
Algun dia demanaré un desig a una estrella i despertaré molt lluny dels núvols, deixant-los enrere.
Allà on els problemes són com gotes de llimona.
Lluny, per sobre de les xemeneies, allà em trobaràs.
En algun lloc sobre l'arc de Sant Martí volen els ocells celestes.
Els ocells volen per sobre de l'arc de Sant Martí, llavors per què no puc fer-ho jo?
Si els ocells volen més enllà de l'arc de Sant Martí, per què no podria jo també...?
Si enlloc s'està com a casa... quin lloc tenen els somnis d'ocells que volen sobre l'arc de Sant Martí i cap on mirar quan es vol demanar un desig? Què fer dels estels i dels núvols? Què fer de tot el que suposaria deixar enrere la nostra grisa realitat, si més no per intentar canviar el color? Què fer de les aspiracions milenàries, centenàries, que homes i dones persegueixen encara ara per tal de millorar les seves vides, el seu món, el nostre món? És casa nostra el millor lloc del món o simplement és l'únic que coneixem? No suposa un cert conformisme i passivitat o serà, per contra, expressió d'un realisme clar i contundent? Com sempre, interpretem des del lloc on som. On sóc. On som? On sóc?
Comentaris