23 de març 2010

Ensenyaments d'un conte

En una frase han resumit els nois i noies de la classe el que el conte zen ens ensenya.

"L'única persona que et pot valorar ets tu mateix." David

"No cal que els altres et valorin perquè sàpigues el valor que tens." Joaquín

"No esperis a que ningú et valori: tu ja tens valor." Àlex

"Ningú no té la capacitat de valorar els altres." Àlex

"Sé como tú eres. No como las otras personas te digan." Edison

"Si no saps valorar-te a tu mateix, aprén de forma ràpida." Iván

"Todos debemos ser nosotros mismos, y no como los otros nos digan que hemos de ser." Erick

"Només tu et pots valorar." José Antonio

"Tots tenim valor." Kadiatou

Sembla que la clau és ser un mateix i valorar-se, sense esperar a que els altres ho facin. Tots som únics i tenim valor per nosaltres mateixos, sense que sigui necessari que ningú ens el reconegui per tenir-lo.

He trobat algunes imatges curioses quan he navegat posant al cercador "ser un mateix":
















Estaria bé comentar quina relació poden tenir amb ser un mateix.... Mentres tant, bones vacances de primavera (o de Setmana Santa)!

22 de març 2010

Un altre conte zen

EL VALOR DE LAS COSAS


“Vengo, maestro, porque me siento tan poca cosa que no tengo fuerzas para hacer nada. Me dicen que no sirvo, que no hago nada bien, que soy torpe y bastante tonto. ¿Cómo puedo mejorar? ¿Qué puedo hacer para que me valoren más?”

El maestro, sin mirarlo, le dijo:

-Cuánto lo siento muchacho, no puedo ayudarte, debo resolver primero mi propio problema. Quizás después…- y haciendo una pausa agregó: Si quisieras ayudarme tú a mí, yo podría resolver este tema con más rapidez y después tal vez te pueda ayudar.

-E…encantado, maestro -titubeó el joven pero sintió que otra vez era desvalorizado y sus necesidades postergadas.

-Bien- asintió el maestro.

Se quitó un anillo que llevaba en el dedo pequeño de la mano izquierda y dándoselo al muchacho, agregó- toma el caballo que está allí afuera y cabalga hasta el mercado. Debo vender este anillo porque tengo que pagar una deuda. Es necesario que obtengas por él la mayor suma posible, pero no aceptes menos de una moneda de oro. Vete ya y regresa con esa moneda lo más rápido que puedas.

El joven tomó el anillo y partió.

Apenas llegó, empezó a ofrecer el anillo a los mercaderes. Estos lo miraban con algún interés, hasta que el joven decía lo que pretendía por el anillo.

Cuando el joven mencionaba la moneda de oro, algunos reían, otros le daban vuelta la cara y sólo un viejito fue tan amable como para tomarse la molestia de explicarle que una moneda de oro era muy valiosa para entregarla a cambio de un anillo. En afán de ayudar, alguien le ofreció una moneda de plata y un cacharro de cobre, pero el joven tenía instrucciones de no aceptar menos de una moneda de oro, y rechazó la oferta.

Después de ofrecer su joya a toda persona que se cruzaba en el mercado -más de cien personas- y abatido por su fracaso, monto su caballo y regresó.

Cuánto hubiera deseado el joven tener él mismo esa moneda de oro. Podría entonces habérsela entregado al maestro para liberarlo de su preocupación y recibir entonces su consejo y ayuda.

Entró en la habitación.

-Maestro -dijo- lo siento, no es posible conseguir lo que me pediste. Quizás pudiera conseguir dos o tres monedas de plata, pero no creo que yo pueda engañar a nadie respecto del verdadero valor del anillo.

-Qué importante lo que dijiste, joven amigo -contestó sonriente el maestro-. Debemos saber primero el verdadero valor del anillo. Vuelve a montar y vete al joyero. ¿Quién mejor que él, para saberlo? Dile que quisieras vender el anillo y pregúntale cuanto te da por él. Pero no importa lo que te ofrezca, no se lo vendas. Vuelve aquí con mi anillo.

El joven volvió a cabalgar.

El joyero examinó el anillo a la luz del candil, lo miró con su lupa, lo pesó y luego le dijo:

-Dile al maestro, muchacho, que si lo quiere vender ya, no puedo darle más que 58 monedas de oro por su anillo.

-¡¿58 monedas?!-exclamó el joven.

-Sí -replicó el joyero- Yo sé que con tiempo podríamos obtener por él cerca de 70 monedas, pero no sé… si la venta es urgente…

El Joven corrió emocionado a casa del maestro a contarle lo sucedido.

-Siéntate -dijo el maestro después de escucharlo-. Tú eres como este anillo: una joya, valiosa y única. Y como tal, sólo puede evaluarte verdaderamente un experto. ¿Qué haces por la vida pretendiendo que cualquiera descubra tu verdadero valor?

Y diciendo esto, volvió a ponerse el anillo en el dedo pequeño de su mano izquierda.

Paraules per un conte mut sobre la Pau

Primeres reaccions. Primeres interpretacions. Comencem a caminar junts molt lentament. Uns petits primers resultats plens de color, d'il.lusió i de vida. Com ells i elles.

Conte zen

14 de març 2010

Nou grup, nous contes

Iniciem camí nou amb nou grup... Què serà el que trobarem? Segur que, sigui el que sigui, estarà bé i serà fruit del que fem tots plegats.

Per començar un conte sense paraules però que diu molt.

10 de març 2010

Contes pel Món

Navegant per Internet, he trobat la Fundació Contes pel Món que es dedica a combatre l'analfabetisme dels nois i noies dels països desfavorits del Sud  i a preservar la seva rica tradició oral de contes.


El conte és considerat un element lúdic i terapèutic que serveix per a donar suport psicològic als nois i noies que s'han trobat o es troben en situacions traumàtiques o de conflicte.

El conte és un mitjà de suport a campanyes de sensibilització destinades a millorar les condicions de vida dels nois i noies d'aquests països.

Per això, s'editen contes que es distribueixen a aquests països, es recullen al banc de contes i també s'organitza una biblioteca ambulant de contes en diferents poblacions d'aquests països.

Podeu trobar informació i fotografies dels seus projectes al seu bloc.

Experimentar amb la imaginació i els contes: comentaris dels alumnes

El que més m'ha agradat....

-fer un conte inventat
-llegir entre tots
-veure la pel.lícula
-tot m'ha semblat interessant
-veure els vídeos
-participar tots en les activitats, fins i tot els més ganduls

Perquè.....

-és divertit
-és entretingut
-t'ensenya diferents lliçons
-l'hora de classe passa bé i ràpidament
-molta gent ha estat sincera
-hem tractat de l'amistat, la confiança

El que he aprés....

-a imaginar
-a valorar la importància de la imaginació a la nostra vida
-a deixar fluir la imaginació per crear o expressar-se
-a pensar sobre un tema
-a deixar fluir les nostres idees i pensaments
-a tenir més paciència per escriure
-a fer el nostre conte a l'inrevés
-a valorar més les coses i els sentiments
-a entendre el sentit de la vida
-a que gràcies a la imaginació es poden fer amics
-a filosofar amb la professora


8 de març 2010

Els contes a l'inrevés o contes nous a partir dels contes de sempre - La bella dorment

El conte que han escrit Mª Jesús i Robert no amaga les seves referències i acull part dels tòpics de gènere que podem considerar sexistes i que han donat suport a la imatge de les dones esclavitzades per un model físic. Els nostres autors es prenen temps per a desenvolupar els diferents escenaris i esdeveniments tradicionals (castell, pare, jardí, cavallers, príncep, primers contactes entre els protagonistes), però no dubten gaire a l'hora de concloure "castigant" a la protagonista per voler sotmetre's a la tirania de l'aspecte físic estandaritzat, malgrat la noia necessités canviar per la seva autoestima de negativa en positiva, aixi com per aconseguir l'estimació dels altres. Una noia que només viu bé o malament si li fan cas o no i que atribueix al seu aspecte les atencions que rep, sense que tingui cap prova a favor d'això, només la seva creença i un gran malestar que l'empenyen a intentar deixar de ser com és. La maledicció final podria veure's com l'expressió del fracàs de tot intent de canviar, de tot intent de deixar de ser un/a mateix/a o com el càstig per intentar-ho a través de l'aspecte, de la mera façana externa. En qualsevol cas, una bella dorment ben diferent, doncs aquesta resta dormida per sempre més a causa de les seves pròpies errònies decisions. Però.... decideix ella, de veritat?

LA BELLA DORMENT

Hi havia una vegada una noia que es deia Ariana i que era horrible, molt lletja i molt prima. Ningú l’estimava. Vivia en un castell allunyat de la ciutat Meravella, on vivia amb el seu pare, la seva mare i alguns altres animals.

Un dia, quan l’Ariana estava en el jardí, que era molt gran, amb moltes flors i arbres i on també hi havia animalets, va arribar el príncep David amb el seus cavallers .

L’ Ariana es va acostar a un cavaller i li va preguntar la raó de que hi haguessin tants cavallers.

El cavaller va respondre:

-“El Príncep David esta buscant al pare de l’Ariana.”

-“Per què?”– va voler saber ella.

Llavors el príncep David es va acostar a l’Ariana i li va dir:

-’’Per fer pactes, negociar terres i alguns ramats’’

-‘’Ara mateix aviso al meu pare’’ - va dir l’Ariana i va marxar cap a l’interior del castell, que era gran, amb molts pisos i servents i amb una gran porta. Va passar una bona estona fins que la serventa va obrir la porta del castell i va dir-li al príncep:

-‘’Passeu, passeu. El senyor us espera en el seu despatx. Us acompanyo’’.

Mentre es dirigien al despatx, el príncep es va trobar de nou a l’Ariana i li va preguntar:

-“Vostè es la filla del senyor?”

-“Sí, és clar que soc jo. Em dic Ariana.”

-És molt bonic el teu nom,com tu. “ -va respondre en to irònic.

-“Es el més bonic que m’han dit en tota la meva vida. Gràcies.” – va dir, i es va posar vermella.

-“No es mereixen, Ariana”.

Van passar hores i hores fins que no van acabar la reunió. L’ Ariana estava a la seva habitació arreglant-se per al príncep, però ell ja havia marxat quan ella va baixar. Es va posar molt trista i va començar a plorar.

El dia següent l’Ariana va anar al centre de la ciutat a comprar el menjar pel seus animals. Allà es va trobar un altre cop al príncep David i el va saludar:

-“Bon dia, príncep David”

-“Bon dia, senyoreta Ariana. Encanta’ t de tornar-la a veure”.

Ella va somriure i es va acomiadar :

-“Que passi un bon dia. Ja ens veurem.”

Desprès d’uns mesos el príncep David va anar al castell i la va veure, però aquest cop va fer cara de disgust i de fàstic al mirar-la. Ella es va posar molt trista i va pensar que ja era hora d’anar al metge i fer-se un canvi radical.

Quan va sortir de la clínica, estava molt guapa! Calia, però, que el mantingués posant-se un líquid diàriament a la cara. Tota satisfeta del seu nou aspecte mentre es mirava al mirall es deia:

-“Estic moníssima!”





Però el líquid tenia una substancia desconeguda que impedia que ningú deixés de ser tal com era i que si era aquesta la seva intenció, li feia perdre el poc coneixement que li quedava. Al posar-se’l, l’ Ariana es va desmaiar i va quedar en estat vegetal, eternament dormida per sempre més.

Els contes a l'inrevés o contes nous a partir dels contes de sempre - Tarzán

Aquest conte escrit pel Sergi i el Víctor ha volgut fer la inversió clara i explícita, jugant a invertir els termes de l'estat de civilització al de natura, per recuperar la civilització però definitivament emmarcada en l'àmbit de la vida en la natura. Aquí els salvatges són de diferents menes: uns perquè són animals que viuen efectivament "en estat salvatge", com els goril.les; altres, com el protagonista, casi podríem dir que per elecció, tot i que el punt de partida sigui la supervivència; finalment, aquells que amb les armes perverteixen la pau de la vida salvatge, però que en el conte no li guanyen la partida, al contrari. Potser aquesta és la lliçó, si és que n'hi ha, del conte que han escrit el Víctor i el Sergi: per una vegada, els salvatges no són els inferiors i la vida feliç no té com a lloc preferent el món civilitzat de la gran ciutat contemporània, de gran força simbòlica, com és Nova York. Un lloc on hi ha qui diu que és un dels centres del món, desplaçat ara, per virtut del conte, a la selva africana. Potser perquè en el context en que vivim, hauria de ser més fàcil tenir present als habitants de l'Àfrica que als de Nova York... i el conte genera sense saber-ho la il.lusió de que preferim una vida menys sofisticada que la que ens sembla estar destinada pel simple fet de viure en plena civilització... Civilització? Quina? Uf!

TARZAN

Hi havia una vegada un home que es deia Tarzan i que vivia en una ciutat anomenada Nova York. Tarzan volia anar a Espanya a passar les vacances d´estiu i va agafar un vaixell per anar-hi. A causa d’una tempesta, el vaixell va naufragar i Tarzan va anar a parar a la selva africana.


Allà el van acollir uns goril•les, amb els quals va passar uns quants anys, anys en els que va anar canviant els seus costums. Va començar a caminar de quatre potes i a parlar com els goril•les. Va oblidar casi tot el que havia après a Nova York, mentre aprenia nous coneixements, com el llenguatge dels goril•les.

Un dia va trobar a la selva a Jane, que havia vingut en un vaixell amb el seu pare i un caçador. Tarzan la va veure en la seva tenda i a ella li van agradar els seus ulls. Després va conèixer al pare i va veure que el caçador tenia cara de mala persona. Jane i el seu pare volien investigar els goril•les . Jane li va ensenyar de nou a Tarzan a parlar anglès. Al cap d´ un temps i amb l’ajut de la Jane, Tarzan va començar a recordar i li va dir a la Jane , al seu i al caçador on es trobaven els goril•les.

El cap dels goril•les, que es deia Kerchac, volent defensar els seus companys, va matar al caçador. Però quan va voler atacar a Jane, Tarzan es va posar pel mig perquè no li fes mal. Llavors en Kerchac es va tranquil•litzar. Després d’això els mariners i el pare van tornar a Nova York i Tarzan i Jane es van casar a la selva africana, on van viure per sempre més feliços en companyia dels goril•les.

Els contes a l'inrevés o contes nous a partir dels contes de sempre - Blancaneus

Sílvia i Judit han elaborat una versió del conte de la Blancaneus amb un final feliç que trenca amb alguns dels tòpics de la felicitat dels contes tradicionals, mantenint d'altres. El pare juga aquí un paper més important, sent desplaçat al mateix temps el paper de la madrastra que és fàcilment enganayada, i no només pel caçador... Sembla ser que els dolents són més aviat tontos en aquesta versió inventada. I que els bons són dèbils, maniàtics, desordenats, ignorants, covards... Persones bastant més de carn i ossos dels que acostumen a protagonitzar els contes tradicionals. Com si la Judit i la Sílvia haguessin volgut suavitzar la part cruenta, fent el conte llavors inevitablement real, fins i tot familiar, podríem dir...

LA BLANCANEUS

Hi havía una vegada una noia a la qual la seva madrastra tractava molt malament. Un dia que ja no podia més, s’ho va dir al seu pare, però ell no la va creure. Preferia creure a la seva dona abans que a la seva filla. Així que li va demanar proves del que afirmava. Blancaneus o Blanca, con li deia tothom, no podia acceptar que el seu pare no la volgués creure i va decidir marxar de casa fins que tot s’arreglés.


Quan la madrastra es va assabentar, es va enfadar tant que li van sortir un munt d’arrugues de cop, tantes que fins i tot feia més por més del que era normal. Va cridar al seu majordom perquè fes venir al millor caçador de la ciutat.

Al cap d’unes hores va arribar el caçador. Es deia Pepe Gonzales. Va assegurar que ell era el millor, tot i que li costava una mica entendre les coses i era força cobardet. En sentir-lo parlar, la madrastra es va preguntar com serien els altres caçadors, si ell, sent el millor, era així... Però no volia pensar-hi i li va demanar que matés a Blanca. Al Pep no li feia gaire gràcia però els diners que li oferia la madrastra li venien de meravella. I va dir que sí, que ho faria.

Buscant a la Blanca per tot arreu, la va trobar al bosc, dormint tan tranquil.lament. Va pensar que era el millor moment per matar-la, però va tenir la mala sort de que es depertés. Ell no sabia el mal geni que tenia, especialment quan s’acabava de despertar, i tampoc que sabia karate.

Al despertar-se li va preguntar:

“-Què hi fas aquí? Qui ets? Què vols?”

Ell, espantat per l’expressió de la seva cara, li va respondre:

-No em matis siusplau. M’ha enviat la teva madrastra perquè et mati.

Blanca es va enfadar encara més, però va pensar en demanar-li un favor al caçador.

-Huum, per què no li portes aquest cor de cérvol a la meva madrastra perquè cregui que és meu?

Ell seguia espantat i li va fer cas. Blanca, en canvi, la mar de tranquil.la, va seguir el seu camí i va arribar a una casa petita i vella. Va decidir entrar dins i es va trobar a 7 nans barallant-se per un tros de pa, doncs era l’únic que tenien per menjar. Ella es va imaginar que cap d’ells sabia cuinar. No li calia, en canvi, imaginació per comprovar amb els seus propis ulls que aquells nans eren uns porcs i tenien la casa feta un fàstic. Ella era una maniàtica de la neteja i ho va rentar, fregar i netejar tot sense que els nans tinguessin temps d’adonar-se. Després de tot el que va fer, es van presentar i es van fer amics.


Uns mesos després, la Blanca s’havia enamorat del Rondinaire. Ja estaven a punt de casar-se quan va rebre una nota del seu pare.

“Filla, siusplau, torna. La que era la teva madrastra va marxar i s’ho va emportar tot. Em sap molt greu tot el que et vaig dir. A més, t’he trobat un príncep de la ciutat veïna com a promès. Torna amb el teu pare i respon a la carta, siusplau.
El teu pare que t’estima"

Blanca va respondre al seu pare, imaginant com se sentia...

"Estimat pare!
Em sap molt de greu el que va passar amb la Sílvia, la teva ex dona i madrastra meva, però no tornaré al castell ni a aquella vida. Per què no vens tu a viure amb mi? Aquí s’hi viu molt bé. Et podem construir una casa per a tu sol. Sobre el promès que m’has buscat, haig de dir-te que ja estic promesa, així que ja li pots dir a aquell príncep que s’oblidi de mi.
La teva filla Blanca"

En rebre la carta el pare va decidir anar viure amb la seva filla i explicar-li al princep Carles IV la notícia. Al príncep es va deprimir en saber-ho perquè s’havia enamorat d’ella només de veure-la en una fotografia. Va marxar i no es va saber res més d’ell.

Blanca i el seu pare es van trobar al cap de poc temps i es van posar molt contents, encara més quan va saber que el pare acceptava a Rondinaire de promès.

Van decidir que es casarien de seguida, no més tard d’un dia després. Els dos enamorats estaven entusiasmats.

I finalment quan va arribar el gran dia tot va anar de meravella i van viure feliços per sempre més. Menys la madrastra anomenada Sílvia, que s’havia enamorat d’una granota molt petita i llefiscosa amb la qual va al casament de la Blancaneus.

6 de març 2010

Els contes a l'inrevés o contes nous a partir dels contes de sempre - La sirenita

Leonor ha escrit un conte amb bastants elements dels contes tradicionals: un príncep, una noia - sirena que desitja establir una relació amb ell, una amiga - bruixa, un pare protector i amorós i una mica de màgia. Encara mantenint l'escenari també tradicional de la història de la petita sirena, inverteix alguns termes claus en el marc del conte, deixant de banda la dependència de la noia vers el noi, que resulta ser bastant pànfil. Això és molt decebedor per a la protagonista que té criteri propi per a avaluar, a diferència de les protagonistes femenines dels contes.

Leonor reinterpreta els rols i li dóna la volta a la història tradicional fins arribar al punt que, tot i mantenir-se les necessitats d'amor de parella, es redireccionen sense complexos vers una persona diferent de la que els contes destinaven a les seves protagonistes. Una manera ben diferent de menjar perdius és possible?

LA SIRENITA
Érase una vez una sirena a la que la que llamaban Ariel y que tenia 16 años. Su padre siempre le decía que tenía que subir a la superficie para conocer a la gente de la tierra, que tenía que ser un poco más culta. Ariel no quería, sin embargo, subir a la superficie porque pasaba de todo. Estaba todo el día en la habitación encerrada. Hasta que un día el rey tritón se hartó y se la llevó por la fuerza a la superficie.

En otro lugar de aquel país había un príncipe llamado Eric al que le daban miedo la sirenas. Al ver a Ariel salir a la superficie salió corriendo, cosa que a ella la sorprendió mucho y también le picó la curiosidad. Ariel volvió al fondo del mar y le dijo a su padre que de vez en cuando subiría a la superficie. Su padre se alegró mucho. Ariel volvió a la superficie. De nuevo, cuando el príncipe la vio, salió corriendo y ella se fue muy pensativa a nadar. Nadando, nadando se encontró con un pulpo llamado Úrsula. A Ariel le pareció que era una buena persona y le contó sus problemas. A Úrsula se le ocurrió que el príncipe podría hablar con Ariel si ésta cambiaba su voz, pues tenía voz de pito. Úrsula sí que tenía una bonita voz y se ofreció a ayudarla, cambiando la voz de Ariel por la suya propia. Así lo hicieron.

Con su nueva bonita voz, se fue decidida a la superficie y se acercó al lugar en el que se encontraba el príncipe a hablar con él, y hablaría, sí, pero a gritos, que también en el cambio había ganado potencia.

Esta vez le dio tiempo a preguntarle al príncipe porqué salía corriendo antes de que éste desapareciera a toda velocidad. Él respondió que le daban miedo las sirenas. Ariel le miró con cara de “ pero qué me dices, chaval”. Desconcertada por la gran tontería que acababa de oír, se marchó. Por si fuera poco, había cambiado su voz y ahora gritaba cada vez que hablaba.

Volvió a ir a casa de su amiga Úrsula, que le aconsejó que pasara de los chicos. Y eso hizo, aunque antes volvió a la superficie y le dijo al príncipe que le daba igual lo que él pensara y se marchó.

Pasó el tiempo y ningún chico se acercaba a Ariel a causa de su voz, pero a ella no le importaba porque con su amiga Úrsula se encontraba la mar de bien, nunca mejor dicho. Así que Ariel y Úrsula se casaron, fueron felices y comieron perdices.

Els contes a l'inrevés o contes nous a partir dels contes de sempre - Els Simpson i American Dad

L'Eric ha decidit il.lustrar dos contes de la tele: els Simpson i American Dad.

ELS SIMPSON


AMERICAN DAD

Els contes a l'inrevés o contes nous a partir dels contes de sempre - El geni que volia tres desitjos

Aquest conte inventat pel Lucas és un autèntic conte a l'inrevés pel que fa al motor de l'acció, doncs no és el geni qui compleix desitjos, sinó que els demana. També fa pensar que potser els genis de veritat són les persones poderoses a causa dels diners, i que són aquests els que fan possible que certs desitjos es facin realitat.
El conte inverteix la versió tradicional per posar del dret la realitat, substituint l'egoisme per l'amor, la justícia per la injustícia. Això sí, deixa ben clar que cal una força tan poderosa com la d'un geni per aconseguir persuadir de que facin el bé aquells que tenen en les seves mans fer-lo. Un conte sobre desitjos o un desig de conte?

EL GENI QUE VOLIA TRES DESITJOS

Hi havia una vegada, en una gran ciutat, un milionari tan ric com amargat, que vivia sol i mai feia res per la gent. Robava els diners als pobres necessitats, feia que els nens treballessin a les seves mines tot el dia i que no poguessin anar a l'escola. Era tan milionari i tenia tant poder que podia comprar el món sencer!

Com no tenia família, ja que es portava malament fins i tot amb ella, passava tots els Nadals sol en la seva gran mansió sense fer res. Però un dia de Reis es va trobar amb una sorpresa: sota el seu arbre de Nadal, va trobar una llampera. Qui podria haver-li regalat alguna cosa? El seu cap estava ple de preguntes. La llampera estava bruta, plena de pols. Va decidir netejar-la amb un drap. Al fregar-la va sortir un geni.


El milionari el va reconèixer de seguida i li va dir:

- “Ara em concediràs tres desitjos, ja!”

El geni es va enfadar molt amb la “salutació” del milionari i li va respondre:

- “Ni parlar-ne! Tu m’hauràs de concedir a mi tres desitjos!”

I va continuar dient-li:

-“He estat observant com ets. Per una vegada a la vida, hauràs de fer alguna cosa bona per algú: un favor, un desig. I ho faràs per mi.”

El milionari va respondre:

-“Mai li faré un favor a ningú! I menys concedir tres desitjos! Però que t’has cregut tu?”

Davant d’això el geni el va avisar:

-“Si no ho fas, perdràs tots els teus diners. “

Molt enfadat, el milionari va haver de cedir.

-“Bé, no vull perdre la meva fortuna... Accepto” – va dir amb expressió d’odi. “Quin és el primer desig? “

-“Aniràs a l'Àfrica, amb metges i milions de caixes plenes de menjar a salvar els nens malalts i gairebé morts de fam.”


El milionari va perdre part de la seva fortuna, però ho va fer. Quan va tornar, va preguntar quin era el segon desig del geni.

El geni li va dir:

-“Donaràs milions d'euros a les escoles pobres, als orfenats i sobretot als nens que treballen a les teves fastigoses mines. També els donaràs una llar on viure.”

El milionari va acceptar i el va complir com ja havia fet anteriorment, però de sobte, molt empipat, va dir:

-“No ho suporto més! No compliré el tercer desig, estic fart! Prou!”

El geni li va recordar que perdria tota la seva fortuna. El milionari va respondre desafiant que li feia igual. Llavors, el geni va complir la seva amenaça.

Quan va veure que ho havia perdut tot, el milionari que ja no era tan milionari, va haver de viure al carrer. Trucava a les cases i ningú el volia ajudar, fins que algú va saber que havia fet... Havia ajudat a molta gent i havia perdut la seva fortuna.

Ara la gent sí que el volien ajudar, va començar a sentir que l’apreciaven. Això tenia més valor que els seus diners. La seva família, a la qual havia abandonat feia temps i tenia una relació molt dolenta, el va acollir.

De sobte el geni es va aparèixer i li va fer una pregunta:

-“Entens ara que l’amor i la companyia tenen més valor que els diners? Si vols, però, pots recuperar la teva fortuna i tot tornarà a ser com abans.”

El milionari va respondre que no, que de cap manera volia tornar a la vida d’abans. Volia estar amb la seva família, recuperar el temps que havia perdut d’estar amb ells. S’havia adonat que els diners no són res comparats amb l’amor dels seus pares, dels seus germans i germanes, dels fills que havia deixat amb la seva dona. Ara, per primera vegada a la vida, era feliç.

Els contes a l'inrevés o contes nous a partir dels contes de sempre- Caperucita Verde Pistacho

La Caputxeta canvia de color i això no és tot. Un conte realment a l'inrevés, on les aparences enganyen i les lliçons morals resten posposades per la descripció d'actuacions gens modèliques, però reals. Un llop amb remordiments per haver-se cruspit a l'àvia mitjançant procediments poc "naturals" i que sembla no poder evitar ser dolent. Un caçador que no sembla tenir gaire decisió enfront de la seva dona, la Caputxeta. Una Caputxeta que poc té de desvalguda noieta i menys de pobrisona, sobretot al final del conte.

Hi ha una certa ironia en aquest conte inventat per l'Estefania i la Macarena. Un conte que sembla complaure's en invertir els termes de les relacions entre els personatges fent-les curiosament intel.ligibles.

CAPERUCITA VERDE PISTACHO

Había una vez una joven que se llamaba Caperucita Verde Pistacho. Se casó con el cazador que le salvó la vida en otro cuento que todos conocéis. Vivían en una pequeña casa de madera, muy acogedora, al lado del río.


Un día se pelearon porque Caperucita quería ir a comer a la marisquería y el cazador quería ir a comer a Pizza Fiore. Caperucita, harta del cazador, se fue sola a la marisquería, pidió un salmón a la plancha para llevar y se quedó en el bosque comiéndoselo. Entonces apareció el lobo con su chaqueta de cuero y sus gafas de aviador “Ray Ban” y le habló con insinuante sensualidad.


“-Caperucita, ¿Qué haces tú sola en el bosque comiéndote un salmón a la plancha?”

Caperucita le respondió:

“-¡A ti que te importa, lobo de pacotilla!”

A lo que el lobo contestó:

“-¡Uy! ¡Qué borde estás! Y oye, si estás enfadada no lo pagues conmigo”

Caperucita acabó de comerse el salmón y le explicó:

“-Es que tengo problemas...-” le dijo Caperucita.

El lobo interrumpió interesado:

“-Cuenta, cuenta, no te cortes...”

Entre otros muchos problemas, Caperucita le explicó que antes de casarse con el cazador, cuando eran novios, había tenido un romance con Robín Hood.

El lobo respondió:

“-¡Ajá! ¡Eso era justo lo que quería saber!.”

Entonces preguntó Caperucita muy sorprendida:

“-¿Pero qué dices, zoquete ?”

El lobo con tono amenazador respondió así:

“-Ahora tendrás que hacer todo lo que yo te diga o si no se lo diré al cazador.”

Caperucita no sabía que hacer:

“-¿Por qué me haces esto? ¡Sinvergüenza!”

El lobo explicó entonces el remordimiento que tenía por lo que había pasado con la abuela de la Caperucita. Antes de comérsela, había puesto en el té unas diez pastillas para que se intoxicara y tuviera gastroenteritis. El lobo no se acababa de recuperar de lo sucedido.

Tras escuchar esto Caperucita respondió:

“-¡Madre mía, sí que eres rencoroso! Pero, en fin, tendré que hacer lo que tú me digas, para que no te chives sobre lo que te he contado.”

Pasaron los días y Caperucita se vio obligada a hacer lo que el lobo le pedía y que no era gran cosa, pero que suponía ceder a su chantaje.

Un día, mientras el lobo estaba pescando en el río, se le cayó la chaqueta en el agua. Como había tanta corriente se la llevó y la perdió. Entonces el lobo le pidió a Caperucita que le comprara una nueva en un centro comercial, una chaqueta negra de una marca deportiva. Ella no tuvo más remedio que hacerlo.

Por el camino Caperucita, muy enfadada, chutó una piedra y le dio a un tipo con pinta de ser ricachón.

El ricachón se quedó inconsciente a causa de ello. Caperucita intentó sin resultados reanimarlo. Al ver que el hombre no respondía, se fijó en su maletín de color negro, de cuero y con una hebilla de oro. Caperucita miró si en el maletín llevaba el DNI y encontró una gran sorpresa... ¡Dentro de aquella misteriosa bolsa había un billón de euros! Sin pensárselo dos veces, le quitó el maletín y se quedó con el dinero. Como el bosque estaba desierto, nadie la vio.

Caperucita volvió a la cabaña y le contó al cazador que había encontrado un billón de euros tirados por el bosque.

“-Me quiero ir del bosque, quiero irme a un lugar muy lejano.”

Y el cazador le respondió:

“-¿No estás a gusto aquí?”

La Caperucita con tono soñador dijo:

“-Quiero recorrer mundo, tenemos dinero de sobra, así que nada nos lo impide.”

El cazador sorprendido preguntó:

“-Pero ¿dónde quieres ir!?”

“-Da igual. Cogemos el avión y ya veremos donde nos lleva…”- respondió ella.

“-Esta bien nos iremos hoy mismo. Hacemos las maletas y nos vamos para siempre.”

Caperucita, muy contenta, fue a hacer las maletas. Unas horas después, Caperucita iba montada en un Ferrari rojo camino del aeropuerto y vio al lobo. Al verlo empezó a hacerle muecas de todas las maneras posibles y el lobo enfadadísimo empezó a correr detrás del coche. El cazador pisó el acelerador a fondo y dejaron al lobo a leguas de distancia. Llegaron al aeropuerto, cogieron un vuelo a la India, se compraron una casa allí y se quedaron a vivir para siempre.


 

Els contes a l'inrevés o contes nous a partir de contes de sempre -Hansel i Gretel

Arriben per fi els contes creats pels alumnes i les il.lustracions fetes també per ells. Cada conte s'inspira en un conte conegut per tothom, però que ha canviat una mica el seu sentit. La lliçó que ens ofereixen aquests contes inventats és diferent de la coneguda.

El conte que segueix, escrit pel Toni Mestre i el Xavi Real, podria ser el conte del perdó; el conte que ens explica que les persones poden adonar-se dels seus errors i rectificar; el conte que ens recorda que es pot ser bo però que això no significa no saber protegir-se dels que no ho són. El conte que ens recorda que hi ha maldat al món, però que la bondat no defalleix i, a vegades, fins i tot pot encomanar-se als que no la posseeixen. Malgrat que el conte té com a protagonistes a un noi i una noia, com en la versió tradicional, podríem dir que la protagonista és la família.

HANSEL I GRETEL

Hi havia una vegada dos nens que eren germans. El nen es deia Hansel i era molt bona persona, però una mica beneit. Era alt i prim. Tenia dotze anys. La nena, que en tenia vuit, era molt llesta, baixeta i també prima.

Com que no tenien diners pels àpats, els havien de fer de sopa de col bullida i si tenien sort també menjaven un conill que caçava el pare. El pare era molt bona persona, a vegades massa, perquè no tenia gens d’autoritat.


Vivien en una caseta mig destrossada, a la qual li faltava un tros de sostre de l’habitació dels nens, quan plovia, es mullaven o, com a mínim, es constipaven. Un dia, fins i tot van agafar una pneumònia.

La mare era una bona dona i molt guapa. Però un dia la mare va anar al bosc a buscar fruita i aigua i no va tornar.



El pare i els nens es van posar molt tristos, però tots junts s’animaven i al cap d’un temps, quan ja havien superat el desànim, el pare es va tornar a casar amb una altra dona, a la qual gairebé no coneixia.

Era una dona de cinquanta anys, però es feia passar per una de vint-i-un. Tenia els cabells blancs però se’ls tenyia de ros. Era una farsant: tenia els ulls blancs però es posava lents blaves. Era pobre i es feia passar per rica. Era molt dolenta i parlava molt poc, perquè no la descobrissin. Al cap d’una setmana, el pare i els fills van veure que no era rica sinó pobre, a sobre de que els tractava molt malament.

Un dia, la madrastra es va llevar molt d’hora. Aquell dia, cosa estranya, la madrastra va preparar l’esmorzar i quan els altres es van llevar, es van estranyar de veure-ho tot preparat. Els nens van pensar que hi havia gat amagat. El nen va distreure la madrastra mentre la nena canviava tot el menjar que hi havia a la taula, i van amagar el menjar al pati, a la caseta del gat.

I els nens tranquil•lament van començar a menjar.

-Avui anirem d’excursió a buscar bolets a la muntanya – va dir el pare. Però la madrastra va tancar la porta i va dir que no molt severament.

Al cap d’una estona van sentir miolar el gat. Cada vegada miolava més fort, i quan van anar a fora a veure que passava el van trobar mort.

El pare va començar a pensar que no s’havia d’haver casat amb aquella dona.

La dona els va estar empipant durant dues setmanes, fins que un dia es va posar malalta. No van poder anar a l’hospital, perquè no tenien diners, però el pare tot i que la mare es portava molt malament, va anar a comprar un medicament, gastant tots els seus estalvis, i la madrastra es va posar bé. Al dia següent, ja tornava a queixar-se i rondinar de tot.

Així va estar durant tres anys. Fins que un dia el pare es va cansar. Va ser quan un matí la madrastra els va intentar matar amb l’escopeta que el pare feia servir per anar a caçar! Quan estava a punt de disparar, es va adonar que l’escopeta no tenia bales. Les havia tret la nena el dia abans!

El dia següent el pare va marxar amb els fills de bon matí, abans que la madrastra es llevés. Van anar a viure a la ciutat, on el pare va trobar una feina millor i els nens van poder anar a l’escola. Quan la madrastra es va adonar que estava sola, es va adonar de tot el mal que havia fet. Va buscar al pare i als fills per tot arreu i quan els va trobar els hi va demanar perdó. El pare i els nens la van perdonar i ella va prometre que seria una bona madrastra. I van viure feliços fins que va arribar 1933 i com vivien a Alemanya caldrà que vosaltres continueu la història.

Lectures d'un conte visual

Som a la recta final d'aquest trimestre que tants descobriments ens ha portat... Al menys a mi, que posava per primera vegada en marxa el projecte de treballar contes a l'aula de filosofia en aquest espai que ens facilita la matèria alternativa de 2n d'ESO.

Hem vist el curtmetratge "La segunda estrella a la derecha". Entre tots han formulat les paraules i les expressions que recullen el que diu el conte sense paraules. I ja sigui individualment o en parelles, han elaborat una mena d'esquema o de mapa conceptual amb aquestes paraules i expressions: cada construcció és única i m'atreviria a dir que bastant il.lustrativa de què ha significat per a ells i elles aquest trimestre de contes a l'inrevés, de deixar fluir la imaginació, d'expressar-se amb dibuixos, de comunicació i de comprensió, imprescindibles per fer amics. I tot això sense censures, en llibertat, a partir de conèixer els contes...

Aquí tenim alguns dels que han fet: