Sílvia i Judit han elaborat una versió del conte de la Blancaneus amb un final feliç que trenca amb alguns dels tòpics de la felicitat dels contes tradicionals, mantenint d'altres. El pare juga aquí un paper més important, sent desplaçat al mateix temps el paper de la madrastra que és fàcilment enganayada, i no només pel caçador... Sembla ser que els dolents són més aviat tontos en aquesta versió inventada. I que els bons són dèbils, maniàtics, desordenats, ignorants, covards... Persones bastant més de carn i ossos dels que acostumen a protagonitzar els contes tradicionals. Com si la Judit i la Sílvia haguessin volgut suavitzar la part cruenta, fent el conte llavors inevitablement real, fins i tot familiar, podríem dir...
LA BLANCANEUS
Hi havía una vegada una noia a la qual la seva madrastra tractava molt malament. Un dia que ja no podia més, s’ho va dir al seu pare, però ell no la va creure. Preferia creure a la seva dona abans que a la seva filla. Així que li va demanar proves del que afirmava. Blancaneus o Blanca, con li deia tothom, no podia acceptar que el seu pare no la volgués creure i va decidir marxar de casa fins que tot s’arreglés.
Quan la madrastra es va assabentar, es va enfadar tant que li van sortir un munt d’arrugues de cop, tantes que fins i tot feia més por més del que era normal. Va cridar al seu majordom perquè fes venir al millor caçador de la ciutat.
Al cap d’unes hores va arribar el caçador. Es deia Pepe Gonzales. Va assegurar que ell era el millor, tot i que li costava una mica entendre les coses i era força cobardet. En sentir-lo parlar, la madrastra es va preguntar com serien els altres caçadors, si ell, sent el millor, era així... Però no volia pensar-hi i li va demanar que matés a Blanca. Al Pep no li feia gaire gràcia però els diners que li oferia la madrastra li venien de meravella. I va dir que sí, que ho faria.
Buscant a la Blanca per tot arreu, la va trobar al bosc, dormint tan tranquil.lament. Va pensar que era el millor moment per matar-la, però va tenir la mala sort de que es depertés. Ell no sabia el mal geni que tenia, especialment quan s’acabava de despertar, i tampoc que sabia karate.
Al despertar-se li va preguntar:
“-Què hi fas aquí? Qui ets? Què vols?”
Ell, espantat per l’expressió de la seva cara, li va respondre:
-No em matis siusplau. M’ha enviat la teva madrastra perquè et mati.
Blanca es va enfadar encara més, però va pensar en demanar-li un favor al caçador.
-Huum, per què no li portes aquest cor de cérvol a la meva madrastra perquè cregui que és meu?
Ell seguia espantat i li va fer cas. Blanca, en canvi, la mar de tranquil.la, va seguir el seu camí i va arribar a una casa petita i vella. Va decidir entrar dins i es va trobar a 7 nans barallant-se per un tros de pa, doncs era l’únic que tenien per menjar. Ella es va imaginar que cap d’ells sabia cuinar. No li calia, en canvi, imaginació per comprovar amb els seus propis ulls que aquells nans eren uns porcs i tenien la casa feta un fàstic. Ella era una maniàtica de la neteja i ho va rentar, fregar i netejar tot sense que els nans tinguessin temps d’adonar-se. Després de tot el que va fer, es van presentar i es van fer amics.
Uns mesos després, la Blanca s’havia enamorat del Rondinaire. Ja estaven a punt de casar-se quan va rebre una nota del seu pare.
“Filla, siusplau, torna. La que era la teva madrastra va marxar i s’ho va emportar tot. Em sap molt greu tot el que et vaig dir. A més, t’he trobat un príncep de la ciutat veïna com a promès. Torna amb el teu pare i respon a la carta, siusplau.
El teu pare que t’estima"
Blanca va respondre al seu pare, imaginant com se sentia...
"Estimat pare!
Em sap molt de greu el que va passar amb la Sílvia, la teva ex dona i madrastra meva, però no tornaré al castell ni a aquella vida. Per què no vens tu a viure amb mi? Aquí s’hi viu molt bé. Et podem construir una casa per a tu sol. Sobre el promès que m’has buscat, haig de dir-te que ja estic promesa, així que ja li pots dir a aquell príncep que s’oblidi de mi.
La teva filla Blanca"
En rebre la carta el pare va decidir anar viure amb la seva filla i explicar-li al princep Carles IV la notícia. Al príncep es va deprimir en saber-ho perquè s’havia enamorat d’ella només de veure-la en una fotografia. Va marxar i no es va saber res més d’ell.
Blanca i el seu pare es van trobar al cap de poc temps i es van posar molt contents, encara més quan va saber que el pare acceptava a Rondinaire de promès.
Van decidir que es casarien de seguida, no més tard d’un dia després. Els dos enamorats estaven entusiasmats.
I finalment quan va arribar el gran dia tot va anar de meravella i van viure feliços per sempre més. Menys la madrastra anomenada Sílvia, que s’havia enamorat d’una granota molt petita i llefiscosa amb la qual va al casament de la Blancaneus.
Comentaris